Lleida - León - Lleida 1200

Arriba el gran repte de la temporada. El 30 de juny es donarà el tret de sortida a la II edició de la Lleida - León - Lleida, una prova homologada per Les Randonneurs Mondiaux i organitzada per Randonneurs Catalunya (Rancat). 

La senzillesa d'aquesta prova m'atrau. Una prova en  format de ciclisme randonneur portat a l'extrem, sense cap tipus de serveis ( pavellons on dormir, dutxar-se, avituallaments) tret dels que cadascú de nosaltres trobi, a la seva manera, durant el camí.  Ciclisme d'autosuficiència, resistència, agonístic i, sobretot, silenciós en tots els sentits. 

1200 quilòmetres per endavant i 90 hores per completar-lo, entre el dissabte 30 de juny a les 8:00h del matí i el dimecres, 4 de juliol a les 2:00 h de la matinada.

Si aconsegueixo acabar-la, hauré assolit  el repte personal de completar  4 grans proves de més de 1200 km, en quatre països diferents. Tot plegat esdevé una gran motivació.

ENLLAÇ RECORREGUT

Els preparatius són molt importants. Cal portar a sobre tot allò que es pugui necessitar sense caure en l'error de carregar quelcom innecessari. És un tema que cal estudiar-se bé. Sobretot, no portar res que  no s'hagi provat amb antelació. En aquest sentit, acostumo a encertar-la. 

Material emprat en la Lleida- León-Lleida 1200.

Ja ho tenim tot apunt, bicicleta i material. Perfecte! Som-hi cap a La Fuliola a sopar i dormir la nit abans.

Foto dels participants instants previs a la sortida.

Un aspecte que també em feia content, era la participació dels meus amics, Anselmo Mur i Francesc Florensa (debutant en aquest tipus de proves).

D'esquerra a dreta: Francesc Florensa, Anselmo Mur, jo mateix i en Ramon Catalan. 

El dissabte 30 de juny , a les 8h del matí,  es donava el tret de sortida. Som-hi!

La Fuliola. 

Sortim molt ràpid. De seguida es forma un petit grup per davant. Anem massa forts, ho acabarem pagant. En arribar a Alfarràs, ens quedem amb un grupet que porta un ritme més adient. 

A l'entrada a Montsó, en Francesc i jo, perdem a l'Anselmo. Ens tornarem a trobar a l'hora de dinar. 

Passem Selgua i  Berbegal (463m) per entrar als  Monegros: Venta de Ballerías, Alberuela de Tubo i  Tardienta. 

Població al bell mig de Los Monegros. 

Pugem l'Alt de Las Pedrosas (464m) per arribar al Control 1 a Ejea de los Caballeros (212km). 

La cruesa del territori m'impressiona. 

Sortim per pujar el Portillón de Santa Margarita (429m)  per entrar a la zona de "Las Bárdenas Reales". Un cel tant clar no feia pensar en la possibilitat de pluja. 

Las Bardenas Reales.

De cop, una  tempesta d'aigua, pedra i vent ens agafa de ple. Són moments de por, costa mantenir l'equilibri dalt de la bicicleta; plovia amb tanta força que la visibilitat era nul·la; no veiem a la resta del grup , només sentia al Francesc al meu darrera ... La força de la pedra ens feia mal als llavis i als genolls ... Recordo la imatge de veure a un ciclista amagant-se dins d'una mena de canonada al voral ...  Ens va fer riure i tot.  La veritat és que no hi havia lloc on refugiar-se. Una bogeria. 

Sort que va durar només uns  20 minuts; es van fer eterns.  Tot i la curta durada de la tempesta,  aquest fet deixaria conseqüències importants. La més greu era que en portant  tota la roba mullada, l'escaldada  era inevitable. 

Amb l'amic Francesc Florensa. 

Anem fent i cau la nit. Torna a ploure amb força. Tenim la tempesta a sobre. 

Arribarem al Control 2 a Logroño (347.5 km). Passem per Navarrete, Sotés   (662m) i Nájera. 

La son apareix amb força per primera vegada. L'enemic invisible que no es pot menystenir. 

Decidim parar a Santo Domingo de la Calzada, portem  393.5 km sense descans. La gent hi està de festa; ni ens veuen. Per no perdre el costum, entrem en un caixer per descansar. 45 minuts per tancar els ulls.

Caixer d'Ibercaja a Santo Domingo de la Calzada. 

Seguim. La nit s'ha fet llarga. 

Diumenge 1 de juliol,  creuem Belorado (415 km), conegut per ser un punt de pas important en el Camí de Sant Jaume. Parem a esmorzar, tinc molta gana. Recordo un tros de truita i dos cafès boníssims. La veritat és que quan vas mort, tot ho trobes bo. 

Després d'esmorzar a Belorado, 415 km.

Ja falta menys per arribar a Burgos. 

En Francesc Florensa camí de Burgos. 

Caldrà abans pujar el Port de La Pedraja ( 1162m), d'uns 13 km de pujada. És el més llarg de tot el recorregut i l'haurem de superar també de tornada. 

Hem de pujar-lo amb calma.  En aquests moments, ja tot fa pujada, tot es fa llarg i té la seva duresa. 

El Port de la Pedraja punt d'entrada i sortida de Burgos. 

Un cop coronat, baixem fins al Control 3 a Burgos (465 km). Parem en una benzinera. El personal és molt amable i ens donen ànims. La veritat és que la gent no acaba d'assimilar ni creure's d'on  venim i cap a on anem.  

Creuem la ciutat. És molt maca i neta. 

Continuem en direcció al Control 4 a  Fromista ( 538.5 km). S'ha fet llarg arribar-hi. Ens costa trobar un establiment on segellar, no volen. Finalment, entrem en un bar on sí que podem fer-ho. 

La gent del local està pillada amb la televisió. No veuen res. Recordo que jugava Espanya al Mundial de futbol; li vaig  dir  al Francesc que no podem expresar pas res si els hi foten un gol mentre fem un beure. Encara tenim ganes de riure ... I  penso que aviat, caurà la fosca. 

Amb l'amic Francesc Florensa tot és més divertit. 

Tenim més a prop Sahagún, el proper control. Esdevindrà un punt d'inflexió en tots els sentits, bons i dolents.  Ens espera una habitació en un hostal que ha reservat en Francesc. 

Li dic al Francesc  que només hem d'arribar, dutxar-nos i dormir una mica. Serà com començar de nou i  ja només ens quedarà tornar. El meu discurs entusiasta no l'acabava de convèncer massa. El cansament ja és a dins nostre i ha vingut per a quedar-se. Costarà recuperar-se i  ho sé. De fet no es recupera; s'assimila la fatiga i es continua endavant passant per moments molt crítics; cal mantenir-se positiu i mirar endavant. 

Pedalant hores i hores penso i miro el maillot del Nervi de la Llibertat que porta en Francesc. 

Formar  part d'aquest grup és una de les millors coses que m'han passat a la vida. Una alienada d'aire fresc. Tot gràcies a en Carles Belda.  Són gent maca. Bona gent. De casa. Un tresor que cal preservar.

Tranquils! Som el Nervi.   

Arribem al Control 5  a Sahagún, amb 600 km a les cames. Ja fa 36 hores que va començar tot i  només hem descansat 45 minuts en un caixer.   A l'hotel Puerta de Sahagún és on hi ha establert el control.  Segellem, agafem aigua, uns entrepans i anem a l'hostal reservat. 

En aquest punt, ja a l'hostal, en Francesc té clar que no vol continuar. Es troba massa cansat i ha patit massa per arribar fins aquí. Parla amb la família i decideix cercar una manera de tornar a Lleida. 

En Francesc, tot i el cansament, té el cap clar i sap  analitzar les possibilitat per escollir i gestionar com fer-ho per trobar transport. I el més important: Amb optimisme!

En Francesc a l'endemà a  Sahagún esperant per agafar el tren cap a Lleida. 

Per la meva part; decideixo dutxar-me, dormir 2 hores, canviar-me de roba i continuar endavant. 

Tot i aquesta decisió clara, perdo l'alegria de la companyia del Francesc. 

El trobaré a faltar i notaré en els quilòmetres que vindran, la seva absència. En molts moments, em  sentiré realment fràgil i sol. 

A partir d'ara, tot el que vindrà, deixarà de ser agradable en molts sentits. 

M'aturaré un moment aquí per fer una reflexió i parlar-vos d'un aspecte que considero molt important. Tots els que participen en aquestes proves de llarga distància saben que ho fan de manera individual. Tot i això, la meva experiència m'ha ensenyat que, amb la companyia adient, tot és més agradable, portable i fins i tot, divertit. Al final el que queden són els records de les vivències viscudes i compartides amb els amics i companys de viatge. 

Els entrenaments previs, els preparatius, ... tot és molt millor acompanyat. A més, aquí no venim a guanyar res, simplement intentem superar aquestes proves que esdevenen autèntics reptes personals. Amb en Francesc havíem gaudit de valent els mesos previs. És així com m'agrada fer les coses. De ben segur que en un futur no molt llunyà, viurem i pedalarem  plegats nous reptes. 

Doncs bé; ara us parlaré d'un prototipus de gentota, per dir-ho d'alguna manera, que només cerca aprofitar-se de la bona fe dels altres per al seu propi benefici personal. Segur que d'entrada, en el vostre dia a dia,  heu topat amb personatges així.  Aquest món dels brevets tampoc n'és una excepció. Jo els anomeno  "ciclistes sangonera". 

Es presenten sota una pseudo-humilitat que fa pudor de sofre a quilòmetres de distància. 

De seguida vaig dir-li al Francesc que n'hi havia un parell que venien amb nosaltres que no m'agradaven. Al principi em deia que exagerava; al final va acabar donant-me la raó.  

Aquesta gentota l'he trobat en un munt de proves; però gairebé sempre he trobat la manera de desempallegar-me'n. 

El seu modus operandi el tinc pamat. Comencen a crear vincles i obligacions amb el grup; el seu discurs sempre és el mateix: "El que vosaltres digueu, només volem acabar, ens quedem amb vosaltres, ... " Tot aquest discurs fent cara de gos mal passejat. Res! Tot mentida.  

De seguida,  es veu que són poc solidaris amb petits detalls ... No comparteixen res, ni l'aigua. Poc a poc van començant a prendre part en les decisions i comencen a crear desavinences en el petit grup. A mesura que avancen els quilòmetres, quan ja pensen que  no necessiten la teva ajuda i ensumen l'arribada,  és el monent clau en que apareix el fill de zebra que porten a dins i marxen sense cap tipus de contemplació.  Són basura!

Això que us acabo de resumir, és el que vaig haver de patir en el camí de tornada. 

En resum: Un fàstic! Les situacions viscudes m'han fet plantejar moltes coses i,  veure d'una manera clara, quines decisions cal prendre en el futur davant d'aquesta gentota. 

Dit això ... Seguim! Sortim de l'hostal de Sahagún amb la intenció de tornar a refer tot el recorregut. 

Arribem  de matinada  al Control 6, a  Fromista (661 km), són les 4:00h.  

Quan tots els establiments es troben tancats, cal fer-se una foto a l'entrada del poble; d'aquesta manera a l'arribada podrem justificar el nostre pas per el control. 

De matinada arribant a Fromista.

Torna a aparèixer la son de nou, l'enemic invisible del que us parlava al principi. Parem una estona a descansar. No puc dormir. Aquest cop no és cap caixer i en el recer on ens posem, agafo fred. 

Es fa de dia mentre pedalem ...

Dilluns, 2 de juliol.  Arribem al Control 7 a  Burgos ( 738.5 km). Penso que en aquest mateix punt hi estava el dia abans ... de bojos. 

Control a la benzinera de Burgos. 

A partir d'aquest moment, se'm comença a girar el paraigües. No em sento gens a gust amb el grup. Tinc son i estic cansat. Penso en com li  anirà la tornada al Francesc; el trobo a faltar. Les coses no han anat tal i com havíem planejat. Em sento desanimat. 

Sortim de Burgos en grup. Decideixo anar a la meva per pujar de nou el Port de La Pedraja (1150m) i estar una estona sol amb els meus pensaments. Uns pensaments que aquest cop, em torturen.   

No crec que fos un Port molt dur però amb el cansament acumulat, se'm  fa molt llarga la pujada.  

Coronant de tornada  per la vessant de Burgos.

Faig tota la baixada fins a Beldorado.  Allà torno a parar al mateix establiment que a l'anada.  Arriba el company Pere Simon. Aprofitem per menjar i beure una mica. Em distrec veient a la gent que fa el Camí de Sant Jaume. Hi ha gent  d'arreu del món. És un punt de concentració important. Penso en la sort  que tenen en aquestes poblacions de la història aquesta del Camí de Sant Jaume. 

Belorado. 

Amb aquestes,  arriben per darrera la resta del grup. Passem per Santo Domingo de la Calzada         ( 806km)  i em miro el caixer on dormírem fa dues nits. Estic fet pols. Ratllat de la companyia que porto i incapaç de marxar sol endavant. Estic enfadat amb mi mateix. 

Cansat del grup, en Pere Simon tira endavant sol. La seva estratègia és la bona, seguir fins a fer-se fosc i descansar en un hostal 3 horetes. En aquell moment no vaig poder marxar amb ell; necessitava parar obligatòriament o rebentava, ja m'enteneu.  

No es pot dir mai, però potser  m'hauria pogut estalviar el que em passarà més endavant si hagués seguit la seva estratègia. A dia d'avui segueixo pensant que em vaig equivocar. 

Arribem al Control 8 a Logroño ( 852.5 km). Parem en una benzinera a segellar. 

Ens espera de nou, creuar "Las Bárdenas Reales". Em mengen els mosquits. M'entren per dins el paravent i el maillot. Em deixen ple de picades. 

Seguim per arribar a Tudela. Segons el recorregut no cal entrar-hi però com que ens vam aventurar a creuar Les Bardenas Reales;  en sortir d'aquestes  ho trobem tot tancat.  Estem a dilluns al vespre i els bars estan tancats. No trobem res obert. Finalment, a la plaça del poble ens fan un entrepà. No tinc opció de triar de què el vull. Són les 12 de la nit.  N'estic fins dalt de tot. 

A la plaça de Tudela. 

Continuem en direcció al Control 9 a  Ejea de los Caballeros ( 987.5 km). 

Hi arribem a les 4:00h de la matinada. Toca fer-se foto al cartell d'entrada al poble. 

Ejea de los Caballeros (987.5 km). 

Estic fet pols. I sobretot, mort de son. No deixo de pensar que m'he equivocat. Hauria d'haver parat a dormir en un hostal un parell o tres d'hores. Aquests pensaments no deixen de repetir-se dins meu. M'adormo. Necessito parar. 

No recordo ben bé a on va ser. Era passat Ejea de los Caballeros. Em vaig estirar sota uns porxos damunt d'un banc. Tinc fred. Estic incòmode i penso: Què hi faig aquí passant aquestes penúries? Només em reconforta pensar que aquesta serà, si tot va bé, la darrera nit a la carretera.

Es fa de dia. 

Dimarts, 3 de juliol. Parem a esmorzar en una benzinera a Gurrea de Gállego (1028 km). Són les 7:45h.

Després d'esmorzar em sento millor. Penso que ja és l´últim dia. Queden 170 quilòmetres per acabar. Ho puc fer! 

Reprenem la marxa. De cop i volta, fent una rotonda, em trobo a terra. He caigut!

No m'ho puc creure! M'aixeco ràpid per mirar que la bici estigui bé per continuar. Per sort, la meva estimada BMC no s'ha fet res, unes rascades a les manetes de fre. A mi em fa mal el costellam i el colze dret.    

Només penso en continuar. Només queden 140 km per l'arribada. Quina putada seria no acabar ... Tot ha passat molt ràpid i n'hi m'he adonat. 

Dos del grup, gentota d'aquesta de la que us parlava més amunt, comencen a tenir pressa.  Tenen por que la meva caiguda els endarrereixi i no arribin a temps. Ja no puc més. Els hi foto quatre crits.  Que segueixin i em deixin em pau. Ho fan ... 

El bo de l'Anselmo es queda al meu costat.  Sort d'ell. No m'atabala. Continuem ... 

Una estona després d'anar per terra, acompanyat de l'Anselmo. 

Més endavant, m'aturen l'Alex Roca i el Francesc Porta (els organitzadors de la prova) per saber com estic.  Els hi dic que bé. Cap problema. 

La veritat és que anava molt malament. No em podia posar dret sobre la bici, el colze dret em feia mal i em costava respirar profundament. 

Pensava: "Hòstia que ho tens a tocar i no acabes!". 

Amb l'Anselmo Mur  en direcció a Montsó. 

Arribar al Control 10 a  Montsó ( 1121 km) és una tortura; per la caiguda i per la forta calor. És com un forn.  Les estic passant magres de debò ... Aprofitem per dinar i descansar una mica. Ho intento però no puc fer-ho. No em puc bellugar del mal que tinc. L'Anselmo s'ha quedat adormit com un cadellet ... 

Reprenem la marxa i entrem a Catalunya per Alfarràs. Veig el cartell del poble d'uns amics del Nervi, "Ivars de Noguera"; em ve un pensament  per a ells,  l'Edu i en Carles. 

Baixem en direcció a Balaguer i fem una parada a la font de Castelló de Farfanya. Allà ens retrobem amb en Pere Simon. Creuem Balaguer per encarar la carretera C-53, llarga com un canó d'escopeta i  que ens portarà directes a la Fuliola. 

Abans d'entrar a la plaça on hi ha l'arribada,  em recolzo amb el braç bo un moment  sobre l'Anselmo. No ens cal parlar. Li estic agraït per l'ajuda. Ho hem aconseguit. 

Entrant a l'arribada a la plaça del Portal. La Fuliola. 

A les 20h del vespre, entrem al  Control 11, a La Fuliola (1200 km) .  

He necessitat  84 hores i 5 minuts  per fer-ho. 

A l'arribada amb el carnet de ruta segellat.

El repte ha estat assolit. Tot això, un regust amarg m'envaeix. No estic content; més aviat em sento buit i trist. Truco a casa.  Allà m'esperen la Rateta i el Dèxter. Necessito sentir-me estimat. Estic fet pols. 

Final: He trigat gairebé dos mesos en posar-me a escriure aquesta crònica. El regust és amarg encara. Estic satisfet de la fita però gens de com vaig gestionar certes situacions.  Durant aquest temps m'he estat recuperant del cop a les costelles. Encara tinc molèsties. 

Tot plegat m'ha fet replantejar moltes coses. Adonar-me dels propis errors i fer-me veure que, en aquestes proves t'hi jugues la pell d'una manera real. Som fràgils. No val a badar ...

Àlex.